En el post de hoy contamos con la colaboración de Ricard C. alumno de 3r de ESO. En él, Ricard narra la experiencia de su operación de pies planos. ¡Muchas gracias Ricard por tu genial trabajo y por compartirlo con nosotros!
Introducció
Aquest treball sorgeix de la proposta de la professora d’Educació Física d’explicar la meva experiència personal davant una operació quirúrgica als peus, que es va detectar a partir de les càrregues musculars als trapezis.
Com que soc porter d’hoquei, notava dolor d’esquena i especialment al clatell, i l’atribuïa a les hores d’entrenament i de partits d’aquest esport. Així és que vaig començar a assistir a sessions amb una fisioterapeuta del Vendrell, la qual reduïa el dolor temporalment. Un parell de mesos després, la mateixa fisioterapeuta va notar que el peu dret queia cap endins i va recomanar que em visités un podòleg especialista a Barcelona perquè en fes un diagnòstic. El que en un principi havien de ser unes plantilles per corregir aquesta deformació com a herència genètica, en aquesta primera visita a la Clínica Mayral, l’especialista ja va proposar la possibilitat d’una operació a causa de diversos factors.
El desenvolupament del treball està seqüenciat temporalment, tal com ho vaig viure, i consta de descripcions dels procediments quirúrgics i dels tractaments posteriors a l’operació, i dels avantatges i inconvenients de dur plantilles o operar en el meu cas.
Les conclusions inclouen les meves valoracions sobre el resultat de l’operació, tot i que encara és una mica aviat per tenir en compte tots els beneficis que m’ha d’aportar d’ara en endavant.
Finalment, per poder entendre la terminologia relacionada amb el camp mèdic, he fet cerques d’informació, que he recollit a la webgrafia final.
En què consisteix aquesta operació?
Des del primer dia de visita a la Clínica, em va atendre Jordi Mayral. Em va fer caminar i córrer per una cinta per veure com recolzava el peu al terra. Després vaig pujar sobre un podoscopi, és a dir, un calaix il·luminat de vidre amb un mirall a sota que permetia veure la inclinació del pont i, finalment, sobre una màquina anomenada baropodòmetre, que és una plataforma amb sensors que registren les pressions de la planta del peu i, per tant, detectava amb quina part del peu feia més força per suportar el meu pes.
Com es veu en la imatge següent, el punt on repenjava amb més força requeia sobre la part interior de l’avantpeu i, concretament, amb més força a l’esquerra que al dret perquè soc esquerrà.
A més a més, es va detectar que el múscul dels bessons era curt i això feia que, a l’hora de caminar, no arrepengés prou el taló i caminés més aviat de puntetes. En un principi, Marc Mayral em va proposar una sèrie de estiraments amb el quals potser em podria estalviar tallar el múscul per allargar-lo. Cada dia havia de dedicar un mínim de deu minuts a fer aquests estiraments de rehabilitació postural:
- http://www.jordimayral.com/blog/rehabilitacion-postural-cadena-posterior/
- http://www.jordimayral.com/blog/rehabilitacion-postural-cadena-posterior-dos/
- http://www.jordimayral.com/blog/rehabilitacion-postural-cadena-posterior-tres/
- http://www.jordimayral.com/blog/rehabilitacion-postural-cadena-posterior-cuatro/
Així doncs, el primer diagnòstic va ser:
- Decúbit supí. L’arc intern desapareix per aplanament. (Peus plans).
- Turmell dret cau endins i això feia que els genolls també anessin cap endins i repercutís en la postura.
- Gastrocnemis (músculs bessons) curts.
D’entrada, l’especialista va explicar que calia fer una operació amb uns implants als tars per poder resoldre el problema de peus plans. S’havien de fer tots dos peus alhora. Una altra possibilitat era fer unes plantilles correctores que les hauria de dur sempre i no resoldrien el problema. A més, s’haurien de canviar sovint, ja que estic en edat de creixement.
Segona visita al podòleg
Vaig decidir que preferia operar-me i resoldre el problema, i per això vam fer una segona visita per informar-me més detalladament en què consistia la intervenció quirúrgica.
Resulta que enmig dels ossos tarsians (1, 2, 3, 6 i 7 de la imatge) hi ha una cavitat que travessa el peu fins als ossos 1 i 2. Per tant, si introduíssim un filferro al costat del cuboide, sortiria al costat del calcani. Per poder resoldre l’enfonsament dels peus, l’operació consisteix a introduir en aquesta cavitat una mena de cargol que obliga a forçar el peu perquè s’apugi i faci el pont. Perquè ho poguéssim entendre, el podòleg va fer servir una reproducció d’un peu semblant al de la segona imatge.
En realitat l’operació era curta i senzilla però la recuperació no ho seria tant, ja que s’havia de tenir en compte que no podria fer educació física ni hoquei durant el primer trimestre, aproximadament. A més, hauria de dur unes botes Walker en comptes d’anar enguixat i els desplaçaments durant les primeres setmanes els hauria de fer en cadira de rodes, ja que no podria repenjar els peus. Pel que fa als punts, es faria servir una tècnica que quedarien per dins i no es marcarien les cicatrius.
Vam aprofitar per acabar de concretar papers d’autoritzacions, l’analítica i la visita amb l’anestesista per preparar el pre-operatori.
L’operació
Tot i que l’especialista és de la Clínica Mayral, la intervenció quirúrgica s’havia de realitzar a la Clínica Diagonal, també a Barcelona. Va ser el dimecres 19 de setembre.
A les 9 del matí havia de ser allà per a l’anestèsia total i per estar a punt perquè havia d’entrar a quiròfan a les 10 h. Un zelador m’hi va acompanyar en una llitera. Va ser curiós veure com semblava que xoqués contra una paret de metall, de la qual s’obria una porta, on m’esperava un altre zelador. Aquest em va deixar en una sala amb més pacients, alguns ja operats i que s’estaven despertant, i uns altres que s’esperaven per ser operats. Un cop a dins del quiròfan, Jordi Mayral em va saludar i de seguida em vaig quedar adormit.
A part dels implants, finalment va aprofitar per fer l’allargament de gastrocnemis al terç mitjà de les cames.
Quan em vaig despertar, era en la mateixa sala del post-operatori. Després em van acompanyar al box perquè em trobés amb els meus pares i fes tot el protocol abans de poder marxar a casa. El protocol era el següent:
- Beure un suc.
- Menjar unes galetes.
- Anar a fer un pipí.
Al principi, no notava cap dolor, perquè tenia les cames adormides, però un cop es van anar despertant vaig haver de demanar un calmant. Després de finalitzar el protocol, vaig poder marxar cap a casa amb cadira de rodes.
La primera setmana
A casa em desplaçava en la cadira del despatx, ja que tenia rodes. A les tardes preguntava als meus companys de classe els deures que s’havien de fer perquè quan tornés no em costés tant posar-me al dia. Quan l’institut ens va oferir la possibilitat de fer un canvi d’aula, ja que l’actual no disposa d’accés, vaig veure que podria assistir a les classes abans del que estava previst.
Durant la primera setmana no vaig notar gaire dolor. Sobretot en notava al vespre quan ja no tenia l’efecte dels calmants.
La segona setmana
La primera visita al podòleg després de l’operació va ser per reduir el vendatge i mirar la posició dels peus. Ja vaig començar a anar a l’institut i a tornar més o menys a la normalitat, tot i que havia d’anar amb les botes Walker i desplaçar-me en cadira de rodes.
Recuperació
A partir de la tercera setmana
A partir de la tercera setmana, ja vaig poder començar a caminar amb les botes Walker, encara que fos a poc a poc i de manera insegura. Durant dos mesos, un cop a la setmana, la recuperació posterior a l’operació ha consistit en un tractament de làser antiinflamatori per regenerar els teixits i un massatge per reforçar els músculs i articulacions dels peus, a la mateixa Clínica Mayral, a càrrec del Xavi. Després de cada sessió, tenia la sensació de descans.
A més, Jordi Mayral m’ha continuat fent radiografies cada quinze dies, per comprovar la localització i l’evolució dels implants. Aquesta és una de les radiografies on es pot veure:
A partir de la cinquena setmana
A partir de la cinquena setmana vaig començar a caminar amb vambes i ja podia fer algunes activitats d’Educació Física que no fossin ni saltar ni córrer.
Pel que fa a les cicatrius, em poso un esparadrap que ajuda a cicatritzar millor la ferida i que no quedi cap marca.
Ara
La propera visita serà una setmana abans de Nadal, i segurament em donaran l’alta. Camino millor i ja no poso els genolls cap endins.
Conclusions
Gràcies a aquesta operació he pogut resoldre el problema dels peus plans i dels bessons curts.
El que em va fer decidir operar-me va ser que era un bon moment per fer-ho tenint en compte que encara soc jove i que la recuperació seria molt més ràpida i l’operació més senzilla que si la feia més endavant. De fet, tot i que és una intervenció que fa servir una tècnica innovadora, no sabré fins als 18 anys si aquests implants es mantindran o me’ls hauran de treure perquè ja hauran fet la seva funció.
El que m’ha semblat molt interessant és que amb les meves proves, dades, radiografies, vídeos, etc. el podòleg especialista ho utilitza per a les seves conferències i classes a la universitat.
Webgrafia
http://www.jordimayral.com/blog/
https://www.edubcn.cat/rcs_gene/treballs_recerca/2010-2011-03-2-TR.pdf
0 comentarios